Començo l’any amb aquesta entevista a l’escriptor Gerard Vilardaga, que fa enguany ha publicat La talpera, un western de la vulnerabilitat (L’Agulla Daurada). Vaig conèixer Vilardaga quan vam publicar-lo a la revista BRANCA, i ara he retrobat un dels seus relats. Hem parlat de tot el que surt al seu llibre, que és un dietari sobre la feina que fa. Aquí teniu la ressenya que vaig publicar del llibre.
La cançó que sona és Nascut descarat de la Remei de Ca la Fresca, i Vilardaga està llegint El cielo en la selva, de la cubana Elaine Vilar Madruga.
Libiamo ne’lieti calici
Feia un temps que et mories i ens vas dur al restaurant. Estaves net, l'operació havia anat bé, el càncer retrocedia. Tenies vuitanta anys acabats de fer, i t'agradava l'òpera. L'escoltàvem junts, a vegades, quan la feien per televisió cada divendres al vespre. Coneixia algunes tonades perquè les cantaves mentre t’afeitaves a casa dels meus pares, una temporada que tu i l'àvia devieu fer obres a casa, o que no us funcionava l'ascensor. Eres un home seriós, però en canvi quan feies la toilette, quan t’arreglaves, acompanyaves els teus gestos amb una banda sonora operística d'estar per casa. Cantaves, per exemple, com si fos la Traviata o les noces de Fígaro, “La pinta, la pinta la pintaaaa!” perquè la pinta era l'objecte que tenies a mà.
I després sorties del bany i pagaves impostos, i un esmorzar, i mantenies una conversa viva sobre les hipoteques inverses. Eres conservador, perquè sabies el que costa viure, el preu dels llibrets de carn amb formatge i dels viatges a França, i tanmateix estimaves la vida, moltíssim, ara ho entenc, abans quan escoltàvem l'òpera junts no ho entenia —però ara ho entenc, ho vaig entendre l'altre dia escoltant Pavarotti, Libiamo ne' lieti calici. I com t'agradava brindar, i convidar-me, i per això abans de morirte ens vas convidar a dinar a mi I a l'àvia en aquell restaurant tan a prop de casa els meus pares, perquè estimaves la vida i aquell dinar era una botifarra a la mort.
Brindem, avi, no sé si t'agradaria la dona que soc ara (jo crec que sí, amb mi no eres tan exigent, em sembla, i aquesta és la gràcia de fer d'avi). Brindem perquè la vida comença, perquè és una merda de fatigues sense objectiu (eres ateu, també, o agnòstic, prou que ho sé, tota una família d’agnòstics), perquè a estones és lluminosa i perquè al final, com tot, s'acaba. Et va matar l'esforç per viure, per fer net del tot amb el càncer. Quan et mories encara no en tenies prou, en volies més, perquè entenies que la vida és com un menú fluixet, que a més de tenir mal gust sempre es fa curt.
Vaig pensar en Pavarotti arran d’aquesta entrevista a Saimir Pirgu, un tenor albanès que va ser a Barcelona per presentar el seu nou àlbum. Podeu llegir la meva entrevista amb ell aquí.
Jesús Mourelo caçava perdius
Jesús: Des de la glorieta veig el castell de Montjuïc. El sol pica contra el plàstic, es produeix un efecte hivernacle. Vine algun matí entre les 9 i les 3 de la tarda i et deixaré una càmera perquè fotografïis el castell des de l’hivernacle. Jo et fretrataré mentre tu fas una fotografia al castell.
Júlia Bacardit: Veig que ho tens molt clar.
Jesús Mourelo: Fer una fotografia és com caçar una perdiu, si arribes tard l’has perdut.
Jesús Mourelo i jo hem quedat davant del Palau Güell, a tocar de l’espai on viu. Cabell gris moderadament llarg, bona planta, barba poblada però amb ordre. Duu les mans a les butxaques d’una jaqueta llarga i sovint es llepa el llavi superior, potser pel gust d’acaronar els pèls amb la punta de la llengua. No sé qui és, Jesús Mourelo. Sé que és un artista que s’ha quedat sense sort, però desconec la seva nacionalitat i la seva obra. Podria ser portuguès o brasileny, però Mourelo és d’un poble prop de Lugo i fa dotze anys que viu a Barcelona.
L’altre dia vaig saber per la seva germana que el pintor gallec Jesús Mourelo es va morir de sobte, a casa seva. Dues de les seves obres estan exposades a la Fundació Vilacasas, i la dona volia recuperar-les —la resta de peces Mourelo les va escampar entre cases d’amics, on podia. Quan el vaig conèixer, fa uns quants anys, ell no tenia espai i amb prou feines tenia mitjans de subsistència. Podeu llegir l’entrevista que vaig fer-li en aquest enllaç. Descansa en pau.
Gràcies per llegir-me.
Share this post