Perdona'ns, Vicenç
Ell només volia, amb el privilegi que donen els anys i un cert reconeixement, regalar-nos el seu nom a la portada i propulsar així la creació literària catalana
Vinc de casa un amic, a les palpentes. Segueixo d’esma el camí que va de casa seva a la meva. Faig esses, esgotada com estic després de rondar amunt i avall tot el dia amb el portàtil a l’esquena. A casa l’amic hem sopat arròs amb llamàntol, i hem begut. Quan bec transformo la vida en l’art de riure’m de mi mateixa. Riure’s d’una mateixa és perillós com una droga perquè voles alt, per sobre (això és el que creus o vols creure) de tu mateixa i de la resta de mortals. Bevem, riem, comença l’espectacle. I un dia et lleves i se t’acut que tot és espectacle, si hi ha sort, i que no se sustenta res. Marguerite Duras va dir que l’alcohòlic és un intel·lectual. És evident que sí, no cal afegir res més.
L’amic ha conegut una dona, i ara li he perdut la pista. L’últim cop que vam parlar, em va dir que no se l’estimava. S’equivoca, i em penso que ja se n’ha adonat, i celebro haver-li perdut la pista: sé que està amb ella. El que és essencial, en la relació amb l’altre, és l’apreci pel caràcter. Ni la ideologia compartida, ni l’atracció sexual, ni una llengua comuna: aquests són factors externs, en el fons superficials. Només la tendresa d’un caràcter afí, una pauta moral que s’assembla, escalfa de veritat l’ànima. I tanmateix sovint ens deixem enlluernar, i ens desorientem en la tria. Viure és confús i les bones decisions es detecten quan les has pres i ha passat el temps, mestre de mestres. Potser és estrany que digui això jo, que m’entesto tant en la qüestió de la pervivència improbable de la llengua catalana. Si tant li fa una llengua com una altra, si tots som germans, per què insisteixo? Perquè n’hi ha que han insistit abans que jo, i els humans, sense una dèria, no passem de ser animalons complexos.
He llegit part dels dietaris del Miquel Pairolí, que va morir massa jove –s’és jove fins tard– i sense pena ni glòria. Era un gran dietarista. El gènere és amable, perquè Montaigne ens ho va ensenyar tot i encara no l’hem superat, però tot i així Pariolí té un estil remarcable. Quan et reconeixen els erudits i et coneixen com a escriptor fins i tot els analfabets, aleshores sí que has tingut èxit. Sinó, la tasca d’una vida d’escriure pot semblar vana. Mai no és vana, per sort, només ho pot semblar. En tot cas, la vida literària de Pairolí podria semblar vana perquè el coneix poca gent, massa poca gent fins i tot dins del nínxol ja ben reduït de la gent que llegeix autors catalans.
Vaig arribar als seus diaris a través d’una recomanació assagística postmortem de Vicenç Pagès Jordà, de qui (me n’avergonyeixo) encara no he llegit cap novel·la. Una glòria ben galdosa, per tant, la del Pairolí: al Pagès Jordà almenys el coneixíem; en una ocasió fins i tot hi vam intercanviar uns correus, a propòsit de la revista literària BRANCA que vaig fundar amb la Irene Selvaggi i la Irene Pujadas. L’home, per celebrar la iniciativa, ens volia regalar un parell de contes seus perquè els afegíssim a la revista, que tenia un tema i un jurat i una convoctòria anònima de textos que havien de girar en torn a un tema concret.
Ara que és mort i que hi penso amb ulls d’autora, m’entendreix i l’entenc –ja l’entenia aleshores, però les meves sòcies també tenien raó: si cedíem tan de pressa, si ja al primer número de la revista renunciàvem a les bases d’anonimitat que havíem acordat a la primera que passava un autor reconegut, quina credibilitat tindríem? Què s’havia pensat, aquell autor? Pobre Pagès Jordà, ell només volia, amb el privilegi que donen els anys i un cert reconeixement, regalar-nos el seu nom a la portada i propulsar així la creació literària catalana. Si existeix Déu espero que t’ho pagui, Vicenç.
No parla mai del sexe, en Pairolí, no sé si per pudor o perquè duia una vida avorrida, de fadrinard que sempre va viure amb la seva mare. Si és així, encara té més mèrit: com és, que no es desesperava?