L'home més bell
Allargo una mà per acariciar-te, no per luxúria, ni per amor, sinó per consolar-te
Em vas escriure l’altre dia, contra tot pronòstic. Vas proposar-me de veure’ns amb l’avinantesa que havies de passar pel meu barri. Et vaig dir que sí i et vaig veure de lluny, ben plantat com ets, i elegant. Et fa ràbia no ser ric, perquè la veritat és que sabries ser-ho. Vas xerrar sense aturador, sempre de temes interessants perquè l’experiència laboral i vital que has tingut t’ho permeten. No és a mi a qui busques, sinó a tu mateix. Com que no callaves, amb prou feines podia indicar-te la direcció —ara a la dreta, ara a l’esquerra, aquí l’església de Sant Pacià, en honor a un capellà barceloní tan primerenc que havia de parlar als feligresos en iber— cap al meu lloc preferit.
Ets tan guapo que les dones s’aturen per mirar-te. Ja hi estàs avesat, i no t’hi recrees. Com a la majoria d’homes atractius de debò, el sexe no t’importa gaire. T’has ficat al llit moltes vegades amb gent que no volies, em dius. Ja ho sabia. Només vols que t’estimin i res més, en el fons. També ho sabia. Penses en agradar sempre, a complaure l’audiència i viure dels aplaudiments. Els malalts del mateix mal es reconeixen de seguida. És com si t’hagués conegut fa temps, no pas per una amistat profunda sinó tot al contrari. De fet, no som amics: ens vam conèixer un vespre.
A mesura que avança la tarda cauen, una a una, les cartes del teu castell. No has pensat a tenir fills, no suportaries criar-los. La feina et va bé, t’absorveix moltíssimes hores, però tampoc saps si en triaries cap altra. En la política no hi creus, i és una llàstima —perquè faries molt bé el paper d’espia. No tens cap vocació artística, i el que abans ofegaves en l’alcohol ara ho has redirigit al bricolatge. Montes armaris cada matí, quan insomne et lleves a trenc d’alba. El teu pare és vell i ja no et reconeix, esperes la seva mort i després pensaràs què fas, si no comets l’error d’avançar-te-li. Allargo una mà per acariciar-te, no per luxúria, ni per amor, sinó per consolar-te. Ens acomiadem, com és natural, i cadascú cap a casa. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.