L’adiós a la vida

Al meu avi Vicenç Cruells Torres, que em va fer estimar l’òpera

Quan l’avi es va morir jo era d’Erasmus a Holanda. Feia mesos que estava baldat per la quimioteràpia. Ell tenia vuitanta anys, i jo vaig aterrar a Amsterdam el dia que en feia vint. El meu aniversari el vaig passar sola a l’habitació d’una residència d’estudiants, exultant per la vida independent que tot just començava. Com que l’avi amb prou feines podia parlar, ens comunicàvem per carta, que vol dir que jo li escrivia i ho enviava per correu a la mare, que imprimia el que jo havia escrit i l’hi llegia. Una d’aquestes tardes que feia poc que jo havia marxat, l’avi va dir a la mare que el que li sabia més greu era que no em tornaria a veure mai més.

El record més remot que tinc de l’avi és d’una tarda que em va recollir d’una activitat extraescolar i em portava cap a casa. Jo devia tenia cinc o sis anys. Enfilàvem cap al portal i em va dir que jo ja començava a ser gran, i que aviat hauria de deixar enrere la fantasia. Vaig sentir que l’avi es precipitava, que em mereixia encara una mica de temps. Més endavant, l’avi i jo vam establir el ritual d’esmorzar junts els dissabtes a una cafeteria del barri. Jo sortia dels assajos de teatre que feia a l’ateneu del costat del seu cafè. Passava cap a les onze per la seva taula habitual i me’l trobava assegut amb el diari. Ell em convidava a prendre cacaolat i una pasta ensucrada,

Tan bon punt m’asseia l’avi començava a parlar-me de l’actualitat del dia. A casa seva s’acumulaven les vanguardies que ell tenia el costum de llegir-se de cap a peus. L’avi em parlava i jo amb prou feines entenia el que em deia, perquè parlava amb mi com si fos adulta. Li interessaven especialment la política i l’economia, i no llegia literatura gairebé mai. L’única excecpió d’El comte de Montecristo d’Alexandre Dumas, el mateix autor que inspiraria l’òpera La Traviata de Verdi. Sempre que escolto òpera penso en l’avi. Vèiem junts les gravacions que passaven a TV3 els divendres. Turandot, Aida, La Bohème, Tosca, les havia vist mil vegades a la pantalla petita del televisor. Des d’aleshores totes les àries se’m confonen i l’òpera és tota una cançó llarguíssima que taral·leja l’avi.

Les nits d’òpera eren totes iguals, al menjador de la casa de Palau Solità i Plegamans que el besavi havia aixecat pedra a pedra i que l’avi mantenia. Teníem arbres fruiters i un til·ler immens, i sota l’arbre reposaven les cendres de la besàvia, que s’hi va voler enterrar, i un sis-cents de color gris que havia de ser meu i no va arribar a ser-ho. Els compositors preferits de l’avi eren Verdi i Puccini, i només cap al final de la seva vida va començar a apreciar les òperes de Mozart.

Les àries de Tosca

S’obre el teló. El pintor Mario Cavaradossi feineja amb els pinzells dins la capella de l’església Sant’Andrea de la Valle de Roma. Passa el sagristà, resa l’àngelus i s’adona que el cabàs amb el dinar de Cavaradossi està intacte. Cavaradossi no té gana. Sabem que abans que passés el sagristà una dona rossa d’ulls blaus, l’Attavanti, ha vingut a resar a la capella; poc després ha aparegut el pres polític Angelotti, que acaba d’escapar-se de la presó del castell Sant’Angelo i és germà de la rossa Attavanti. És l’any 1800 i les tropes de Napoleó són al Piemonte. Com Angelotti, el pintor Caravadossi és un liberal republicà. Itàlia com la coneixem avui encara no existia, aleshores era un mosaic de regnes i de ducats, i els liberals esperaven que de França vindrien aires de democràcia i revolució. L’art o la fe? La república o la democràcia? L’amor foll o la conquesta violenta? Aquestes són les preguntes que obre Tosca.

Comença la primera ària. Cavaradossi canta a la Maria Magdalena que acaba de pintar. Recondita harmonia. Té la cara de l’Attavanti, que sense adonar-se’n li ha fet de model. La cançó és una oda a l’art, a la representació que en el món pren mil formes diverses. La dona és bella i la pintura fixa aquesta bellesa. I tanmateix, clama Cavaradossi, cap representació de santa s’iguala a la cantant Floria Tosca, l’ardente amante mia i protagonista. La bellesa és una cosa i l’amor n’és una altra. De fons sentim el sagristà que vigila el pintor de prop. Deixa estar el sants i bromeja amb els soldats, repeteix. No confonguis la fe amb l’amor, la santa Maria Magdalena amb Tosca, la teva amant perduda –però què és, la Magdalena, sinó una perduda? El sagristà llença una premonició fatal. Però encara som al principi de l’obra, i sona la veu aguda de Floria Tosca que crida al seu amant. Ve a veure’l per citar-lo després de la funció que farà a la nit.

El fugitiu revolucionari Angelotti s’amaga, famèlic i ullerós —al pintor li ha costat reconèixe’l. Cavaradossi promet ajudar-lo i i li ofereix el cabàs de menjar que el delatarà. Irromp Tosca, gelosa com sempre. Ha sentit la veu d’Angelotti i ha pensat que era una altra dona. Suggereix a Cavaradossi que passin la nit junts en un niu d’amor a les afores de Roma. Hi haurà lluna plena. Ora stammi a sentir, ens trobem més tard. Tosca està embriagada d’amor l’amor foll i obsessiu que cantava Ausiàs March. Desitja i declara, apassionada i vulnerable. El pintor dubta, pensa en Angelotti amagat a la capella; està a punt d’acabar el quadre de Maria Magdalena i li ha pintat els ulls blaus de l’Attavanti, la germana d’Angelotti. La cantant se n’adona, reconeix aquells ulls –“Pinta-li els ulls negres com els meus”.

Enllà de Roma, l’exèrcit francès capitanejat per Napoleó Bonaparte lluita contra els austríacs a Marengo. El que està en joc és la fi de l’antic règim i la irrupció i difusió a tot el continent dels principis de la revolució francesa que ara encarna Napoleó. D’entrada sembla que la balança és favorable als austríacs, que volen aturar el francès; a la capella on treballa Cavaradossi, religiosos i escolanets celebren la victòria austríaca que creuen imminent. Però la batalla pren un gir inesperat, Napoleó derrota els partidaris de l’status quo eclesiàstic, de l’Antic Règim. El baró Scarpia, amo de la policia de Roma enamorat de Tosca, s’assabenta que el pres Angelotti s’ha escapat de la seva cel·la del castell Sant’Angelo. Frustrat per la victòria liberal i enamorat en secret de Tosca, Scarpia aprofita la fugida d’Angelotti i el cabàs de menjar desaparegut i empresona Cavaradossi.

Tosca és el triangle més vell del món, la història de sempre. Ja ho havia fet Verdi amb Aida. La pulsió eròtica és una corrent elèctrica que ens connecta a tots, l’avantsala de Déu. La fe i l’amor eròtic queden perfectament enllaçades per l’art. El tema de Tosca és el desig en la seva vessant total. Sacseja Tosca, sacseja Cavaradossi i consumeix Scarpia, per qui la victòria real està en la conquesta, i no en el consentiment. El desig és traïdor i destructiu com la figura d’Scarpia i com la gelosia de Tosca.

La passió segons Puccini

La història del teatre decimonònic discorre paral·lela a la de l’òpera. Quan Puccini va veure l’obra de teatre Tosca del sard Victorien Sardou amb Sarah Bernhardt com a protagonista de seguida va decidir-se a posar-hi música. Abans que ho fes ell, el seu mestre Giuseppe Verdi, ja vell, havia rebutjat la proposta de fer-ho. A Verdi no li agradava el final de Tosca, perquè li semblava massa tràgic i teatral. Tant Verdi com Puccini són romàntics, i les obres que fan també ho són, però l’últim, com sol passar entre els tocatardans, ja tenia una concepció deformada del romanticisme, barroca.

Nascut a Lucca el 1858, Puccini va saber que es dedicaria a l’òpera després d’assistir a una representació d’Aida de Verdi. Aleshores només tenia divuit anys, i la resta de la seva carrera artística estaria en la línia del thriller històric i romàntic que és Tosca. Va deixar escrit que detestaria musicar una obra sense passió, que les passions humanes eren l’únic i el gran tema de la seva obra.

Puccini tenia predilecció per les màrtirs. Tosca és una versió morena de la figura de la Maria Magdalena, una perduda. Igual que la Mimí de La Bohème, també de Puccini, Tosca és pietosa, perduda i angelical. Encarna la idea romàntica de l’individu innocent contra el món. És un heroïna tràgica com tantes altres protagonistes del XVIII i el XIX, un moment en què les dones comencen a guanyar pes en la cultura. Les de bona família feia temps que eren bones lectores i algunes d’elles organitzaven tertúlies d’escriptors i d’intel·lectuals des de París fins a Roma, Berlín, Moscou. Creixia l’interès artístic per les dones, i les protagonistes guanyaven profunditat. Floria Tosca ve d’aquí.

Com Jesús a la creu, en l’hora greu del dolor, Tosca pregunta a Déu per què la condemna després d’una una vida dedicada a l’art i l’amor. Somnis d’art, somnis d’amor, jo que sempre he dut flors a l’altar i joies a la verge, a l’hora del dolor, senyor, per què m’ho fas pagar així? És l’ària Vissi d’arte, una de les més colpidores de Tosca. La protagonista entén que la fe, l’amor, i l’art són manifestacions d’una mateixa pulsió que la portarà a la tomba. Al llarg del segle XX la retrobem al cinema, la figura de Tosca. Més o menys. Hi ha la protagonista de Le notte di Cabiria de Fellini, la prostituta sempre a la recerca de l’amor. Una vegada i una altra, la vida recorda a Cabiria que la puta ha d’acabar al riu, o defenestrada precipici avall. Tosca no és una puta, però s’hi assembla. La diferència és que Tosca s’ofega en el propi destí i que Cabiria no, perquè l’heroïna de Fellini ja és una protagonista moderna, i el seu final és obert i imprevisible.

Cavaradossi farà un últim cant magnànim. És l’adiós a la vida, així és com n’hi dèiem a casa, com es deia. Lucevano le stelle n’és el nom oficial. Brillaven les estrelles, diu l’ària, i ens transportem de nou a la capella i a l’entrada de Tosca. Si al principi de l’obra la naturalesa era bressol dels amants, ara és només el record dolorosíssim de la brevetat de la vida: brillen els astres, i tot i això el comiat definitiu és imminent. Tosca i Cavaradossi no arribaran mai al locus amoenus, han viscut d’il·lusions. El somni de la felicitat s’acaba i sobre Cavaradossi cau la condemna a mort. I és en aquest instant, quan és a punt de perdre-la, que la bellesa del món se li fa insuportable. La gràcia de la vida és que s’acaba.

L’adiós a la vida

L’avi cantava òpera perquè sí, mentre feia les tasques del dia a dia, quan es pentinava o s’afaitava. L’òpera formava part de la personalitat de l’avi igual que el bigoti era inseparable de l’avi, o els cabells foscos i prou abundants que va conservar fins que era gran. L’òpera li venia per la besàvia. Mare i fill escoltaven òpera a la ràdio, asseguts a la taula de la cuina o al garatge familiar que ell regentava i que li va impedir d’estudiar medicina com ell volia. No anaven mai al Liceu, com si la posada en escena estigués per sobre de les seves possibilitats menestrals. No era tant una qüestió de falta de diners, sinó d’hàbit. El pater familias, el besavi, era un pagès de Palau Solità i Plegamans a qui no se li hauria acudit mai acostar-se al Liceu.

El temps m’ha fet canviar la perspectiva sobre el caràcter de l’avi. Amb els anys m’adono que una corrent subterrània d’emocions dominava el meu avi, que sota l’aparença de ser un home conservador, un pilar de la família i de l’estalvi, era un home molt més apassionat del que jo hagués dit mai. Alguna vegada vaig enxampar-lo davant del mirall que entonava les paraules –pinta, raspall, qualsevol objecte valia– i les repetia com si fos Pavarotti o Carreras. Ara que n’entenc les lletres i que els vibratos comencen a ressonar-me, perquè ja he viscut part del que havia de viure, veig que l’òpera no és esnob, ni seriosa, sinó profundament temperamental, equilibrada i explosiva alhora.

En la repetició rau l’emoció de l’òpera. He escoltat Recondita harmonia i Vissi d’arte i Lucevano le stelle tantes vegades en l’espai de pocs dies que sense adonar-me’n jo també canto les àries quan faig dissabte, quan cuino, quan faig l’amor o em sento desemparada. Repetida i mal cantada tothora l’òpera cobra una dimensió més rodona, d’emoció completa. L’òpera és l’homenatge a la roda del dolor i del gaudi i l’esperança que no s’atura mai fins que ens morim. Penses que t’ha passat el fervor per la política i per l’amor, que no creus en Déu ni en res que se li assembli. Però per uns instants torna l’alegria, et sembla que t’enamores i que la política té sentit, i la bugenvíl·lia que davalla de l’església del costat de casa t’alegra cada vegada que hi passes, i t’acostes a la verge, i et senyes –no vols que et vegin les feligreses, encara no vols que s’adonin que tu ja ets una altra.

Fins avui no m’havia aturar a pensar en la contradicció que un home tan pragmàtic com el meu avi fos una fanàtic de l’òpera romàntica. L’ària predilecta era el Nessun dorma de Turandot, una altra òpera romàntica. Que ningú dormi, soc infeliç i m’enduré el secret a la tomba. Des de la meva habitació de la residència d’estudiants d’Amsterdam jo fantasiejava en versionar aquesta cançó abans que ell es morís. Volia fer-ho i va quedar en no-res. Amb prou feines puc rascar els acords d’una guitarra, tinc poca orella i nuls coneixements musicals. L’avi tampoc no en sabia, de música.

El dia que el van desconnectar de la màquina que mantneia viu l’avi, la mare subjectava a l’alçada dels ulls d’ell una fotografia meva. Volia que em pogués veure un cop més abans d’anar-se’n. La intuïció d’ell havia estat bona, es va morir que jo era a Holanda. Moltes vegades la mare m’ha dit que no oblidarà mai els ulls de l’avi a la sala blanca de l’hospital, el seu comiat desesperat del món, ell que sempre s’havia interessat per tot el que hi passava. No creia en Déu, i diria que tampoc va fer-ho al seu llit de mort. Potser per això la seva última expressió va ser així, perquè ja tenia vuitanta anys però no volia acomiadar-se de tot el que coneixia. Com Cavaradossi en l’instant sap que es morirà, i que mai no ha estimat tant la vida.