La festa
Mentre escrivia Teoria de joc, als amics de la seva Igualada natal els deia “avui no puc venir, que he de posar-me amb allò de la novel·la guarra".
La festa del premi Anagrama és una cita anual pel sector del llibre. O gairebé. Els últims anys es fa sempre al mateix lloc, al bar del CCCB, que s’omple de copes de cava i talls de pernil. Enguany el premi se l’ha endut el filòsof Arià Paco, que és fora del local amb una jaqueta de pana marró i un somriure pletòric. Dotze mil euros i la publicació de l’obra, en català i castellà d’aquí a dos mesos –el temps que haurem d’esperar per llegir-la. Teoria del joc, es diu la novel·la. L’Ot Bou, periodista a Vilaweb i company de pis de l’autor, n’ha llegit alguna part. Me’l trobo a la cua, amb les ulleres rodones que li són característiques. “Es pren la literatura seriosament, l’Arià”. A mi també m’ho sembla.
Un cop dins, Paco i la gent d’Anagrama improvisen un escenari per lliurar el premi. És difícil arribar-hi, hi ha molta gent. Sento una veu prima i m’acosto per veure qui parla; “Creia que aquest any era el primer que no em posaria nerviosa, però veig que m’equivocava”, diu Isabel Obiols, editora d’Anagrama. Quan la sents parlar ja t’imagines que és una dona més de taula i despatx que d’exhibicions públiques. “En canvi aquest és el primer any que em poso nerviós, jo!”, diu l’Arià Paco. A l’escenari també hi ha el jurat del premi, amb Guillem Gisbert al lateral esquerre alt com un Sant Pau, i Jordi Puntí, Imma Monsó i Mita Casacuberta. En Sergi Pàmies no hi és, qui sap si per fer com en Monzó –jubilar-se de l’articulisme i jugar a la botifarra. Parla l’Arià Paco: “Estic molt content, ja he dit que estic molt content”. Aplaudiments. El parlament dura poquíssim, com passa a les bones festes literàries. La gràcia de la festa Anagrama és la festa, que en aquest cas vol dir parlar de feina. Tothom parla de feina, aquí.
L’Arià Paco és filòsof i Teoria del joc és la seva tercera novel·la. Li pregunto de què va, en què difereix del que ha publicat fins ara. Em diu que aquesta vegada sabia què volia fer i no necessitava que el validessin tant com en l’última novel·la. També tenia clar que escrivia per presentar-se al premi Anagrama. A diferència de Covarda, vella, tan salvatge, publicada a Amsterdam el 2022, Teoria de joc no és una obra coral, sinó que és una obra d’un sol protagonista.
– És una novel·la sobre les normes, i d’alguna manera això em va portar a la infantesa. El càstig, la culpa, tot això entra en joc amb el sexe i ve d’allà, de la infantesa.
Quan escrius sobre sexe de seguida veus que no pots caure en el romanticisme, no funciona. És com mirar d’escriure sobre com és una cançó. Si parles de follar has de dir follar, no pots fer-ho de cap altra manera.
Li pregunto en què s’ha inspirat, per parlar de la infantesa. Diu que aquesta és la part que li ha costat més, i en canvi al jurat els ha agradat especialment. No sap qui n’hi ha ensenyat, d’escriure des de la perspectiva d’un nen. “Poeta chileno, potser, de l’Alejandro Zambra. També em va agradar molt la Trilogia de Copenhague de la Tove Dieltsen, i també es parla de la infantesa, però no sabria dir-te d’on ho he tret”.
A Teoria de joc només hi ha sexe heterosexual: “La resta se m’escapa. No crec que sigui jo, el qui ha d’escriure sobre sexe homosexual en català”, diu. Els últims mesos, mentre escrivia Teoria de joc, Paco es referia al que feia com la novel·la guarra – als amics de la seva Igualada natal els deia “avui no puc venir, que he de posar-me amb allò de la novel·la guarra”. Ho va dir tantes vegades que la colla diu que podria haver-la titulat així. No ha estat el cas –de cara al següent premi que guanyi, potser. Alguns igualadins han vingut expressament per fer-li costat: són els amics que van inspirar els personatges de la seva novel·la coral Covarda, vella, tan salvatge, i han trigat molta estona a entendre que hi havia barra lliure. També hi eren el pare i la mare de l’autor. Són gent de ciències. Quan el fill va dir-los que voldria anar a l’Institut del Teatre els va caure el món a sobre. Finalment es va decantar per la filosofia, i això els va agradar més; “Hauràs de ser molt bo en el que fas, si fas filosofia”, va dir-li el pare, i l’Arià va complir. La seva cosina Sira Abenoza és amb ells i acaba de publicar un dels pecats capitals de l’editorial Fragmenta, No consentiràs pensaments impurs. La majoria de la gent de la sala o ha publicat alguna cosa o ha fet possible la publicació de moltes altres coses.