Formigues

Les formigues envaeixen la taula del pati de l’Alba, i l’aigüera de la cuina

L’illa és plena de formigues. He agafat un cotxe i l’he travessada tota, de sud a nord o d’est a oest, fa de mal dir. Els illencs tenen cobertura al telèfon en funció d’on bufa el vent, i et recomanen que si el vent bufa de l’est vagis a l’oest, i que si bufa del Nord vagis cap al sud. Les formigues envaeixen la taula del pati de l’Alba, i l’aigüera de la cuina.

Sec amb l’Alba a la terrassa d’un local de Torreta que regenten uns amics seus. N’hi ha d’argentins, italians, andalusos. Tots fan la temporada d’hosteleria a l’illa, com ella. Dubto, els tàrtars de la carta em tempten però són caríssims. Ens bevem una ampolla de vi blanc al costat de quatre angleses madures. Parlem amb elles de l’estat del món, de l’imperi britànic i de la immigració, de Menorca. A partir d’una certa edat tots som iguals, pots xerrar amb un home de seixanta-sis, una dona de vint, algú que ronda els cinquanta. Hi ha un cert delit, en la conxorxa dels adults. Les angleses se’n van.

Caminar per les roques de Menorca fa pensar en la superfície de la lluna, són igual de poroses i blanques. En tot el temps que fa que ve aquí, la vida sencera, l’Alba hi ha vist coses estranyes. M’explica que al llarg dels anys hi ha hagut indicis, amplificats, segurament, per la suggestió de les nits en què desfeia el camí del restaurant fins a casa. Vint-i-dos minuts de passeig silenciós a la llum nocturna i blanca de l’illa. Parla d’estels fugaços de formes peculiars, de la pel·lícula Señales del Mel Gibson. Li fa més por que la persegueixi un alien que trobar-se un violador als marges de la carretera. L’Arnau diu que són coses seves, un trauma d’infantesa, i l’Alba respon que deu ser això.

—A l’Arnau només li agrada l’illa quan està mig buida. Cada estiu quan se’n va m’agafa com una pena.

—És clar, és normal—dic a l’Alba. L’Arnau se n’ha anat i no tornarà fins al setembre.

Vaig conèixer un home, al port d’Es Castell. Soc l’ovella negra de la família, em va dir. Vaig respondre-li que no m’estranyava gens, perquè anava ple de tatuatges i jeia sol al bar. Un home de bé a la ratlla dels quaranta, esclar, s’hauria assegut a fer un cafè amb la dona i la canalla. Vam xerrar, la seva família és menorquina i té unes quantes cases a primera línia del port. Me les va assenyalar, des d’on érem teníem una bona perspectiva de la localitat, amb l’aigua del port arran del passeig marítim. Havia viscut a tot arreu, tenia gossos. Vaig preguntar-li per les banyeres espanyoles.

Hi haurà l’eclipsi, aviat, i Menorca és el primer lloc d’Espanya des d’on es veurà. Així m’ho havia dit l’Alba, “el primer lloc d’Espanya des d’on es veurà”. Veig rojigualdas a Ciutadella i a Maó, als balcons de les cases blanques d’Es Castell. Potser se senten petits i necessiten el caliu de l’imperi. És ben bé així, em va dir l’home, i va fer un gest amb el cap com si ens entenguéssim. Les interaccions humanes tenen molt d’intentar entendre i de projectar, d’equivocar-te perquè no has entès res més enllà del que volies entendre. Jo havia d’acabar un article, vaig dir-li que si no fos així m’avindria a donar-li conversa. Ho va entendre, i va callar. Mitja hora més tard em va dir Que si le podía dar fuego, por favor. Gracias.

Cases blanquíssimes damunt dels roquissars, les claus sota l’estora i les piscines Infinity, d’aquestes que sembla que l’aigua s’escoli cap al no-res, obertes a qualsevol passavolant que s’hi vulgui banyar. Al voltant de Binibéquer fa l’efecte que tothom hi és tan ric i feliç que no els passa pel cap la possibilitat del robatori ni de la violència. Tres autòctons ens van donar un parell de receptes, una mena de gaspatxo sofregit i una altra amb esbergínies. Al vespre veurien el partit d’Espanya, van dir-nos, per fer alguna cosa. Una de les dones va fer una proposició eròtica a un amic de l’Alba, va dir La diferència d’edat sí que es nota, perquè amb els anys en saps més, i va saltar de les roques a l’aigua, plena de peixos de mides i formes i tons diferents. El cas antic de Binibéquer, en canvi, és una postal autoritària. No s’hi pot passejar passades les set del vespre, i a cada cantonada hi ha cartells que prohibeixen el pas, Exclusivo residentes, silencio por favor. I els turistes obeïm, i en part seria lògic, pel descans dels veïns. Si no fos que, tret de l’estiu, al poblet de postal ja no hi viu ningú.

D’Alaior he arribat fins a Fornells amb el cotxe, al nord-est de l’illa. Fornells té un port natural, i això m’ha captivat de seguida. M’he afanyat a banyar-me davant de les gelateries i els restaurants que serveixen caldereta de llagosta. Hi havia turistes francesos, i gent autòctona ben arrepapada a restaurants vora el port. L’elitisme ha salvat Menorca però també l’ha omplert de francesos. Un port natural! M’asseuria a xuclar llagosta com si la vida no calgués pagar-se-la, fa temps que visc d’unes rendes que no guanyo i aviat vindrà l’hivern. Qui sap si em trobaré com aquestes cigarres, solistes de l’estiu a la platja, entre la pinassa seca i aromàtica.

M’acomiado de Fornells, i això que voldria quedar-m’hi, però no en tinc els mitjans. Em tornen, com basques, els records d’ell. Qui sap si serà nen o nena, o si avortaré. Es casarà quan toqui com toqui, segurament amb la dona que voldrà. Cal saber acomiadar-se de tot, viure no és més que acomidar-se. Entro al Hyunday, n’engego el motor. Recordo uns versos que vaig escriure en castellà —ben poc he escrit, en castellà, evidentment per raons polítiques, però aleshores em van sortir així, perquè amb aquell home parlava en castellà, aleshores m’enamorava d’estrangers, ja no sé si en sabria. Cómo ignorar tanto tiempo, algo más de lo que dura una vida, ese refulgir de los ojos tuyos una mañana de agosto. Quina estupidesa, la paraula refulgir. Què collons vol dir, refulgir? Cómo ignorar tanto tiempo, algo más de lo que dura una vida, una eternitat de no trobar-nos. Però refulgir, bah! Aquell estiu es va acabar, enèsim ritual d’humiliació eròtica.

He punxat la roda dreta del davant a la carreteta de Llucmassanes. L’Alba m’havia advertit, són caminois de terra estrets que porten a Sant Lluís, Binibéquer, Binimel·la. “Bini vol dir casa de”, m’ha dit l’Alba, “com si diguessis Can Bequér”. L’home que ha vingut a recollir el meu Hyundai accidentat a Llucmassanes era un autòcton. Xerrava menorquí i al braç duia un tatuatge discret d’estil carcerari, Más fuertes que nunca i dos cors dibuixats, segurament en referència a una relació matrimonial que va tenir o que encara conserva. Em diu que al consistori de l’illa mana el PP, i a l’Ajuntament de Maó el PSOE. A les balears la comèdia de la marca catalana del PSOE és redundant.

“No és pas gràcies a mi, que guanya el PP ni el PSOE”.

A mig camí de l’oficina de lloguer de cotxes hem topat amb un control de la Guardia Civil. L’altre dia la Policia Nacional també va aturar el SEAT Ibiza destartalat de l’Alba, també en una rotonda com aquesta.

“Els d’aquí no ho fan mai, això d’aturar els cotxes; només ho fan els que venen de reforç a l’estiu. Durant l’any aquí no hi passa gairebé res”.

Pel que conserva de natural, Menorca em recorda una mica com Icaria. Però els tons són uns altres, els accents de les padrines que prenen la fresca també són únics. Hi ha una bellesa críptica, en aquest ser i no ser catalans dels menorquins. Al centre de l’illa hi ha una naveta dels talaiòtics de fa tres mil anys. La prehistòria és abans d’ahir.