El xarnego es transforma
"Alguns dels espanyols que van combatre a Síria sortien d’aquí. Eren tres germans adolescents. D’un dia per l’altre van deixar de venir a les activitats que fèiem".
Entre Fondo i La Salut hi ha La Rotllana, una associació que treballa amb nens del barri. Del sostre pengen banderes de països diferents, com una emblema de la diversitat. Trec el nas pel local i em rep el Salva, que va néixer al barri el 1969. Té els ulls clars i els cabells blancs, i m’acompanya a fer un tomb pels carrers que separen La Salut de Llefià, entre Santa Coloma i Badalona. El Salva fa uns anys que ja no viu al barri. Quan hi vivia li trucaven tothora, mai no era massa tard ni massa d’hora per picar la seva porta. Treballador social vint-i-quatre/ set. Ara viu a Sant Celoni, però més aviat hi dorm, diu: es passa el dia a la Rotllana. Passegem i de fons veiem el mar, i les xemeneies de Sant Adrià com un emblema. És bonic i tot, dic. D’aquella manera, respon.
“Molts de nosaltres vam anar cap al Vallès; quan ets d’un barri com el nostre costa anar-te’n a un altre barri de la ciutat. Els nostres pares van tornar-se’n a Extremadura, o a Andalusia: jubilats i amb els fills fora, per ells ja no tenia sentit quedar-se. Què havien de fer-hi aquí, amb la Fàtima i el Mohammed?”.
El Salva saluda la família de gitanos que prenen la fresca. Els diu Hola, vecinos. Ha nascut una criatura nova, una dona la porta en braços i les altres s’ho miren.
“Recordo quan van fer el metro a Artigas Sant Adrià; va ser el primer que van fer, l’únic metro que hi havia. Fins aleshores només podíem arribar a Barcelona amb autobús. El metro em va obrir un món”.
Passegem per la Rambla de La Salut, i ell m’assenyala un dels pisos: “aquí es va filmar Beautiful amb el Javier Bardem; aquesta rambla era el centre de la perifèria, en un moment donat. Tothom venia a comprar-hi de tot a preus més baixos, aquí”. Ens aturem davant del monument al cantant Manolo Escobar, que va viure al barri durant la seva joventut. Avancem.
“D’això en deien el pati del hoyo, perquè això és un forat. En aquests blocs hi ha hagut batutes policials per casos de jihadisme. Alguns dels espanyols que van combatre a Síria sortien d’aquí. Eren tres germans adolescents. D’un dia per l’altre van deixar de venir a les activitats que fèiem. De vegades això és un problema, els expulsen de l’escola i també deixem de veure’ls per l’associació… No va quedar del tot clar, aquell cas: hi havia qui deia que la mare els va empènyer al terrorisme, però no sabem ben bé com va anar”.
El Salva em diu que ‘el forat’ agrada molt als criminals perquè és fàcil controlar qui hi entra i qui en surt, i fugir de la policia. Al costat hi ha l’Institut escola de Badalona, i a l’altra banda de la carretera hi ha una gasolinera i un altre institut, l’Enric Borràs.
Entrem al pati de l’Institut Enric Borràs i saludem un noi jove i moreno que fa de monitor i que també està vinculat a La Rotllana. Uns adolescents juguen a futbol. El Salva parla en català al monitor, un noi de Sant Roc, i en castellà als alumnes. ¿Tenéis partido pronto, no? Li responen que sí. La conversa s’acaba ràpid. Sortim. El Salva em diu: “Allà hi ha el Màgic, que havia de ser una mena de meca del bàsquet però s’ha quedat en centre comercial; va sortir molt als mitjans, durant un temps. Van violar unes noies d’aquest institut als lavabos. Tots eren alumnes del centre”.
Recordo el cas, el novembre del 2022. Dos nois contra una nena d’onze anys, tots menors. La noia gitana, els nois magribins? O era a la inversa, o la noia era blanca; els mitjans no van especificar l’origen dels atacants ni de la víctima.
“Tots eren alumnes de l’institut; i al centre li ha quedat aquest estigma. Però el problema no és l’institut Enric Borràs, sinó de la zona on som”.
Al Màgic hi ha hagut violacions de menors d’edat a altres menors diverses vegades.
“El que ara és Màgic i el camp del Joventut de bàsquet de Badalona eren camps, i fàbriques. Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma, fins i tot diria que arribaven al Maresme. Fins als anys vuitanta hi havia moltes fàbriques tèxtils, en aquesta zona”.
La generació dels seus pares vivia del tèxtil. Em parla de l’olor de la tinta, i del soroll dels telers. Diu que els qui s’hi dedicaven vivien amb pocs recursos, però que era millor que ara. Ho repeteix un parell de vegades, això de l’olor de la tinta i el so dels telers, com una reminiscència proustiana de la infantesa. Després el tèxtil es va acabar a Catalunya.
Passem per un antic escorxador que les institucions van reformar només a mitges. A La Rotllana, durant els casals d’estiu sovint porten la canalla en aquest parc, per fer-hi activitats a l’aire lliure. El Salva em diu que la zona de La Salut s’ha degradat molt des de principis dels anys dos mil. Als noranta semblava que millorava, que les coses progressaven. Després van arribar molts immigrants més, i la crisi econòmica. Primer gitanos romanesos, després llatins, etcètera. La part de Llefià, amb blocs d’edificis alts i una avinguda àmplia, em transporta a l’urbanisme de Bucarest, a Romania, molt més que no pas La Salut o la part cèntrica de Fondo, que preserven un cert aire de poble desendreçat.
El comerç de proximitat ha anat tancant, i ha donat peu a les botigues d’objectes de segonda i tercera i quarta mà. Abans de passar pel punt més conflictiu del barri, el carrer Víctor Balaguer, veiem un grup d’homes marroquins amb xancletes que surten d’un local i carreguen un matalàs acabat d’adquirir. A Victor Balaguer, en l’encreuament del carrer on hi ha el bar Sport, veig grupets d’homes marroquins joves que van de dos en dos o de tres en tres.
“Aquí se salden els comptes, és el punt de referència; la policia hi té un punt d’estacionament permanent”.
Em sona l’escenari perquè el reconec del Raval, però al Raval hi ha molt més contrast, més persones de tota mena que van amunt i avall. Aqui n’hi ha menys. A les parets hi posa Basta vender droga, però per ara l’ambient és tranquil, sense tensió. També hi ha unes pintades que es repeteixen a diferents edificis:
Viva España, Vizca Cataluña
Convevencia, stop desawcios
“Soc el més jove dels meus germans. Els meus pares van viure la guerra. Eren murcians; tota la meva família venia de la tradició anarquista. Van perdre la guerra dues vegades. Ell i la mare es van conèixer al Camp de la bóta, on havien crescut. Quan ells van fer-se la caseta aquí, La Salut tenia més categoria que Llefià; ara és al revés”.
Els pares del Salva havien passat gana, s’havien resguardat de les bombes refugi aeri que hi havia a Sant Adrià; la mare encara és viva, i sempre li demana que la porti al museu de la immigració que hi ha a la desembocadura del Besòs.
“Vam crear l’associació La Rotllana amb alguns colegues de La Salut als vuitanta. Vèiem com els amics se’ns morien per la droga i vem pensar que havíem de fer alguna cosa. I així em vaig convertir en monitor. La meva és la generació de la sida, i de l’heroïna. Era estrany, qui no prenia drogues. Hi havia moltes madres coraje, de les que van a comprar l’última dosi perquè el fill se’ls mori d’una vegada i s’acabi el patiment. Aquí no hi havia integració. Érem els del cavall i érem els xarnegos. Hi havia una casta dominant que no ens volia i que es van ocupar que ens quedéssim així. És clar que també hi havia gent de Badalona que sí que volia integrar-nos: som el resultat dels qui van creure en nosaltres. Però també hi havia una part rància de la població que s’hi negava”.
De vegades els seus pares parlaven en català, només quan es referien als clients del pare, que era paleta i treballava per catalans. Quan parlaven en català el Salva no els entenia: al barri no havia sentit mai el català, ni a l’escola.
“La primera vegada que vaig fer classe en català va ser a vuitè d’EGB, quan va entrar en vigor fer una hora de català a la setmana. Era el 1983, el meu últim curs de primària […] que qui és el xarnego, ara? El moro, diria que és el moro”.