Dimarts vinent 8 d’octubre presentaré El Raval a deshora amb l’historiador i escriptor Xavier Theros. Aquí teniu l’enllaç de la presentació per si us fa gràcia venir.
He fet 33 anys i he tornat a Barcelona. També s’ha mort el meu avi Miquel Bacardit, de qui vaig escriure alguna cosa uns mesos enrere. Aquestes són les ratlles que vaig dedicar-li el dia del seu enterrament, que va ser a Sancho d’Àvila i dirigit per una dona amb la veu massa suau, com una monitora de ioga. La gràcia del ritual és que transcendeix el que és concret i ens ajuda a viure i en aquest sentit l’enterrament de l’avi va tenir poc de ritual.
A l'avi Miquel li agradava el pa. També el porró, i els dolços, i el futbol. Anar-lo a veure era un plaer perquè d'ell te'n seduïa la paraula. Ha seduït fins al final, fins al dia que em va dir que ja no podria refer el seu castell, el castell que va aconseguir guanyar però que també va perdre. Va fer negocis i li van anar malament. L'avi era un home que va perdre, i ho sabia. Sentir-lo parlar al final tenia interès perquè el veies desplegar la seva intel·ligència. La intel·ligència d'algú es pot mesurar per la manera com al final evalua la pròpia vida, i l'avi evaluava el que havia fet i sabia que s'havia equivocat en moltes coses. Hi pensava molt, els últims temps. Ho sé perquè m'ho deia.
Potser ni tan sols era tan intel·ligent, però ho semblava, perquè per sobre de tot l’avi era un home de teatre i sempre actuava, sense voler, com el seu propi personatge. Per això parlava i te l’escoltaves, perquè potser no tenia raó però ho semblava, perquè en certa manera va fer de la seva vida una funció de teatre llarga i amb girs inesperats. De petita m'agradava de l'avi que vivia com qui improvitza, la seva vida canviava. De vegades semblava ric, al final vivia com un pobre, però mai no va oblidar que venia de pagès i que era fill dels perdedors de la guerra civil.
Canviava d'apartament, de cotxe, de ciutat. A l'edat de jubilar-se va tornar a Manresa, la ciutat dels seus pares, i allà va obrir un forn de pa amb l’àvia, es va canviar tres cops de casa, va dirigir una obra de teatre al centre de la ciutat —i ho va fer molt bé. Quan jo era petita l'exemple de l'avi em feia creure que tot era possible, que la monotonia no era l'única manera de viure. L'avi sempre va apostar fort, i això el va dur a començar moltes vegades. Viure sempre és començar, és el vers d'un bon amic poeta (l’Adrià Targa, el guanyador dels Jocs Florals) però també podria ser el lema de la trajectòria de l'avi Miquel. Va ser una mica escriptor i una mica excèntric, supersticiós i vanitós a la seva manera.
La superstició de l'avi m'ha fascinat fins al final, perquè implicava alguna cosa transcendent més misteriosa que el déu cristià, de qui coneixem la història i miracles. L'avi no creia en Déu però creia en la telepatia i en les levitacions, en una energia còsmica indeterminada. D'això també en parlava, i jo sóc poc donada a la Fe però molt donada a la imaginació, i per això no li portava mai la contrària.
Crec que l'avi hauria pogut dedicar-se a escriure, i de fet també ho va fer. Durant un temps adaptava novel·les al format còmic per l'editorial Bruguera. L'última nit que vam sopar junts em va dir que mentre adaptava el conte ‘El cor delator’ d'Edgar allà Poe havia sentit por, i també em va explicar que entregava guions a Bruguera per damunt de les capacitats de l'editorial, que al final va vhaver de dir-li que parés d'escriure.
Estic contenta perquè m'he acomiadat de l'avi moltes vegades, els últims mesos. Fins i tot li he gravat la veu parlant del desig, de les dones i dels homes, de la política del país. Em fa pena no poder tornar a parlar-hi, però hi he parlat tant que la seva dicció i la seva conversa encara m'acompanyen, com els ulls tan blaus que tenia.
Vés amb Pau, avi. Sia’t la mort una major naixença.
Potser ha arribat l’hora de tancar l’etapa del meu butlletí sobre l’est d’Europa en general i Romania en particular. L’interès per la regió és baix, no hi ha manera de monetitzar-lo i sobretot ja no hi soc. No sé què faré d’aquest espai, a partir d’ara, però tinc previst alimentar-lo. Aviat publicaré Corresponsal d’enlloc, un llibre que recull les meves experiències com a periodista al país i també el desengany de la professió, o el desengany sobre la meva capacitat per fer la feina que em tocava fer. Quan el llibre surti us avisaré, per si voleu comprar-lo o demanar-lo a les biblioteques quan hi arribi.
Em llegireu dimecres que ve, si voleu.
DEP ell i tots els avis i àvies que tant ens han donat, fet, estimat
Una abraçada i força per començar el que sigui nou. M'agrada com escrius.